L'EQUIP

Un parèntesi, unes escletxes, uns raigs de llum que penetren dins les bretxes que un deixa obertes per tot el que s’esdevé de forma inesperada o improvisada. Són claraboies per on s’infiltren successos, on murmuren veus desconegudes, on s’introdueixen cançons i poesies. 

​

Els esdeveniments més rellevants comencen amb vàries hospitalitzacions entre els 5 i els 15 anys per haver estat afectada de poliomielitis. Hores d’ara, en puc parlar com una llum, ja que vaig aprendre a llegir i escriure en un llit amb matalàs dur i llençols aspres. D’aquí neix la passió per la lectura. 

Una escapatòria? Sens dubte! Una salvació? Seguríssim. A la sala comuna “dels nens i nenes de traumatologia” es riu, es plora, es crida, es fa broma, es juga sota els llençols. Però sobretot es vol esborrar la por a la mort.  

 

Quan vaig arribar a l’adolescència, el meu camí ja estava forjat fins que una veu desconeguda creua els meus passos com un raig de llum poderós. André Breton i, amb ell, el moviment surrealista marquen un gir decisiu dels meus gustos literaris. 

Estudiar filologia, lingüística, literatura i més endavant traducció van ser múltiples vies de coneixements essencials per entendre els mecanismes de l’escriptura en formats molt variats. Són murmuris poètics i literaris. 

Poder transmetre aquesta passió i aquests sabers com a professora de francès i traductora em va permetre descobrir i aprofundir les múltiples expressions de la llengua francesa en particular i de les llengües en general.  

 

Tot fent camí descobreixo els tallers d’escriptura a Barcelona amb la certesa que els estava buscant des de feia temps. 

Venen anys de formació amb la mestra i guia Silvia Adela Kohan fins que vaig decidir fundar l’associació Entretemps l’any 2007 amb l’objectiu de transmetre l’escriptura a col·lectius que, temporalment, travessen moments difícils a la seva vida.  

Actualment, aquests raigs de llum que Entretemps aporta a gent necessitada, es dupliquen i es transformen en un arc de Sant Marti: ja som un equip i fem actuacions regulars a centres de salut mental, a l’aula hospitalària de l’Hospital Josep Trueta, a escoles i instituts, a grups de joves, a les biblioteques… 

​

Em dic Cristina Erill. Vaig néixer a Barcelona l'any 1959.

Des del setembre del 1987 visc a Argelaguer, on faig de flequera.

Amb la Marie-Nöelle vaig reconnectar amb els tallers d'escriptura, que havia iniciat un any abans de marxar de Barcelona.

M'agrada molt llegir. Podria dir que llegir m'apassiona. L’acció d’escriure ve després.

M'agrada veure com pàgines en blanc s'omplen de paraules.

M'agrada sentir el ball del bolígraf sobre el paper.

M'agrada escoltar la veu de les històries escrites.

​

Dibuixar un conte de sis vinyetes. Retallar notícies. Retransmetre per ràdio un espectacle de circ amb Playmobils. Guardar entrades i diaris sencers. I etiquetes de fruita (totes les de la fruiteria). Arreplegar papers del terra. Inventar paraules. Redefinir paraules tot desafiant el diccionari. Fotografiar intimitats d’un llibre. Enregistrar: la pluja, els Pirineus francesos. I la veu. Les veus i el parrup d’un colom. Entrevistar: germans, professors i estranys. Traçar algun poema, entre piles de diaris de viatges. Parlar amb el meu fill. 

Vet aquí alguns dels meus parèntesis preferits.

 

Primer vaig conèixer la Carme Rodríguez, coordinadora del taller literari de Planetababel i, una mica més tard, la Marie-Noëlle Marange, presidenta d’Entretemps. Totes dues, entre bromes, cadàvers exquisits, reflexions i preguntes, van contagiar-me el sentit dels tallers d’escriptura com un espai de paraula per fer-hi un niu, mon niu, que diu Víctor Català. Un espai de tots, i d’un mateix. 

 

Des del 2017, formo part de l’associació Entretemps i de Connexió Papyrus, amb seu a Celrà. Coordino al llarg de l’any diversos cicles d’escriptura creativa, alguns a Celrà i altres de forma virtual. M’encarrego també dels cicles introductoris d’Entretemps a les biblioteques i d’algunes actuacions a escoles i a instituts. Miralls trencats i Calaixera, editades per Connexió Papyrus, són dues antologies de textos escrits al caliu del taller.

  

M’he format a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a la Revista de Letras i a l’Aula d’Escriptura de Girona.  

Com autora, he participat en dues antologies de contes: Cuentopolis, paisajes imaginarios, editat per Ediciones Mucho Cuento, i 24 contes al dia, publicada per Godall Edicions. 

​

El meu dolce far niente és llegir, llegir i només llegir...  Mentida, de tant en tant, m’entra la dèria de dibuixar esglésies romàniques on he arribat caminant (o no). Psicòloga clínica addicta a la lectura, darrerament als cursos d’escriptura i amb un pronòstic molt dolent. Cap possibilitat de millora, espero. Qui em va introduir al consum va ser la Marie-Noëlle, i ja no l’he deixat mai més. Al contrari, vaig pensar que això d’escriure que enganxa tant i tant havia de ser un complement al tractament que donem als nostres pacients. Estic convençudíssima dels seus beneficis. Ho vam provar i va ser un èxit rotund! Es va estendre a altres centres de salut mental. En fi, una bogeria col·lectiva. Que no s’aturi mai!!! 

El meu paper dins l’associació és molt clar: faig de pont entre Entretemps i els usuaris. Les conductores poden tenir dubtes sobre les necessitats de rehabilitació de cadascun d’ells. És interessant per a tots poder fer un balanç dels tallers i interrogar-se quant als progressos dels grups o de cada usuari. 

​

A mi, m’han demanat si volia fer de tresorer d’Entretemps! No sé si tinc el perfil per a aquest càrrec, però entenc que es tracta d’un nomenament d’honor i n’estic orgullós. Tot i així, no faig gaire números. Al principi tot era més fàcil, però ara que l’associació creix, ens refiem també de la nostra gestora. Psicoterapeuta jubilat, no he deixat mai ni la tertúlia ni la reflexió ni tampoc el suport des de la meva experiència tant professional com personal. Vaig conèixer l’associació Entretemps des de la seva segona etapa, l’any 2014, i he participat en la seva expansió, convençut que tothom hauria de practicar l’escriptura creativa i lúdica. Tothom necessitaria practicar aquesta transmissió del pensament i l’imaginari cap a l’ordre simbòlic que són les lletres.

​

Des de ben petita he dividit el meu temps entre els amics, amagar sota el llit tresors trobats al carrer, i imaginar un munt d’històries d’heroïnes atípiques que es transformaven en relats de lletra de pal. En créixer, la meva vida professional m’ha portat a ser curiosa i tastaolletes a consciència.

 

No tinc tanta memòria con desitjaria; i és així, càndida, que arribo al món de la fotografia: una àncora al passat i ales per al present. El futur? Ja es veurà, no tinc pressa. Les causalitats m’han fet arribar a Entretemps, on puc gaudir del meu espai i aportar una mica de tot el que m'agrada. Una incursió en la imatge, la comunicació, la informàtica i aquella essència creativa que m'acompanya des que era petita.

Des de petita recordo anar acompanyada de la mà de l’avi i que em sorprenguessin les paraules. Hi jugava, en construïa de noves i descobria el seu poder. A més, m’endinsava dins dels llibres amb una set difícil de sadollar. Un llibre, un cirerer, cama ací, cama allà. Les piles de la llanterna que s’acabaven miraculosament després de passar hores amagada sota el llençol. “Castigada sense llegir!” era el pitjor que em podien dir.

​

A partir d’aquí, van venir grops, quinorcius, entrescaments i paraules d’ús poc habitual que em van començar a dansar davant dels ulls i em van fer venir ganes de posar-les damunt del paper en un equilibri dubtós. Reptes i diaris de vacances amb les filles que resumeixen els estius.

​

Una nit, després d’un sopar amb amics, vaig acceptar una proposta, i així vaig descobrir el poder reparador de l’escriptura gràcies als tallers de la Carme i de la Marie-Noëlle. Havia de compartir aquella meravella i no vaig voler evitar portar-lo a l’aula. Encara recordo els primers escrits d’algun alumne que havia sentit massa vegades el “tu no saps escriure”. I com va anar descabdellant el seu talent fins a descobrir que el seu problema era ‒només‒ que feia faltes d’ortografia. Això em va crear la necessitat de saber més i així vaig passar a formar part de l’associació Entretemps.

 I aquí estic (i així sóc): encadenant tallers i omplint llibretes que recreen allò que s’amaga dins meu. Agafant de la mà, com feia el meu avi, altres mainades que SE sorprenen amb el poder de les paraules.

Soc en Jordi Fornos Gómez, químic i poeta. Ah, i cuiner! I també estic començant a ser músic. Tal com jo ho veig, el procés d’escriure és una forma de reposar el remolí de pensaments, sentiments i raonaments que circulen pel nostre inconscient. Per tant, val la pena provocar el nostre inconscient a través de processos estimulants que es complementin, com la música, les olors, el tacte, les reaccions químiques, l’evocació o la meditació, entre d’altres, i que puguin acabar sublimant en un text per tornar a començar el procés i poder reelaborar, mica en mica, allò que vulguem dir.

 

Ara fa 15 anys que treballo com a professor de Química i Física a secundària. Anteriorment, havia treballat de cuiner professional i de químic. Mentrestant he anat aprenent a tocar la guitarra i he escrit i publicat tres llibres de poesia: L'Opi d'un Hivern (Girona 2009, amb pròleg de J.M. Fonalleras i il·lustracions d'Andrea Zayas, editorial Quadrivium), La densitat del repòs de la cendra (Girona 2011, amb pròleg de J.M. Uyà i il·lustracions d'Oriol Tuca, editorial El llop ferotge) i Fractal (Barcelona 2018, amb pròleg de Laia Llobera i il·lustracions d’Oriol Tuca, Edicions Témenos). També he format part dels col·lectius de poesia El Llop Ferotge i Teories de la Inspiració, així com del grup Sonsotons, amb el qual presentem espectacles en què interaccionen diverses arts (música, dibuix, pintura, cuina i dansa) amb la poesia. També he realitzat tallers ocasionals i casuals de poesia a instituts i altres centres.