Carta a Entretemps

Marie-Noëlle Marange

Estimat Entretemps,

Deus pensar que he trigat molts dies a escriure’t aquesta carta que vol ser una carta de comiat. Segur que et varen dir que fins i tot s’ha canviat la Junta, que no soc presidenta, ni secretària, ni vocal, ni tampoc, tallerista. També, deus saber que aquests canvis són fruit de la meva decisió de deixar-te entre mans més joves i dinàmiques.

Fa tants anys que ens coneixem!

Tu i jo, acumulem tantes hores de feina, d’insomnis, de reflexió, de silencis rics o desesperadament buits. Tantes hores de lectures, d'elaboració d'activitats pels tallers. Tantes trobades per explicar, descriure, convèncer dels beneficis dels tallers d'escriptura...

A mig camí, en el moment en què les coses es varen complicar, va aparèixer la Carme, i més endavant, persones d’àmbits diversos, professionals o no de l’escriptura, disposades a ajudar-nos i a animar-nos. Te'n recordes del dia en què ens vàrem reunir tots a bord d'un vaixell que il·lustrava el nostre equip cap a un rumb comú.

Tu i jo, hem conegut tota mena de participants en els nostres tallers. Des dels petits aprenents-escriptors fins als adults de més de seixanta anys i potser més. Participants amb diferents necessitats, ja que, de mica en mica, ens hem especialitzat en tallers terapèutics i tallers per a escoles i instituts.

No podem avaluar quant hem après d'aquests públics! Especialment dels usuaris de Salut Mental. Dones i homes amb sensibilitats diferents, trajectòries més o menys accidentades; amb dificultats diluïdes dins els seus escrits; amb mirades profundes, aparentment buides; amb prolongades absències i presencies absentes. Dones i homes d'un altre món que escriuen amb paraules trivials. Dones i homes del nostre món que escriuen amb paraules angèliques.

I els escolars!

Te'n recordes dels cicles mitjans i cicles superiors? Quants anys vàrem passar fent escriure o dibuixar dels més petits als més grans? Te'n recordes de les seves rialles? I, quan començava el taller, de cop i volta, les seves mirades se submergien en un silenci col·lectiu per tal d'entendre la consigna proposada. Eren deu o dotze per classe, només. Nenes i nens. Amb les seves expectatives, les seves ganes de descobrir un món diferent a través l'escriptura creativa.

Recordo... bé... ja fa molts anys d'això. Recordo una sessió d'escriptura automàtica durant la qual la classe de mitjans havia d'escriure sense pausa durant cinc minuts sobre qualsevol tema. Tots varen voler llegir en veu alta els seus escrits, tret d'un nen: ell, havia deixat el full en blanc. El vaig cridar i tots dos, espontàniament, vàrem inventar una història que vàrem contar a la classe. Va aprendre que l'escriptura pot ser tant oral com escrita! Especialment pels dislèxics com ell.

Gràcies al compromís que tenia amb tu, vaig poder descobrir un nombre incalculable d'autors, tant lingüistes com filòsofs, tant escriptors com assagistes. Tots ells, un rere l'altre, em van obrir les portes del coneixement i la reflexió literària.

No sé si existeix aquesta disciplina, però em sembla que sona bé: "lingüística aplicada als tallers d'escriptura". Aquesta feina és que fem les talleristes per preparar les activitats que adaptem a cadascun dels públics. Representa hores i hores de lectures i reflexions que ens enriqueixen tant personalment com professionalment.

En aquest moment, se m'acut la imatge de vasos comunicants. Es tracta d'aquest circuit inalterable de la idea a la posada en pràctica i de la posada en pràctica a la idea.

Entretemps, et deixo entre bones mans, unes mans que, ben segur, obraren pel teu bé i la teva evolució.

Marie-Noëlle