EL MUSEU ENCANTAT
Hi havia una vegada, un noi que es deia Hèctor, vivia a una ciutat, en un piset molt petit però molt bonic.
Aquella nit, era la inauguració del museu de la seva germana Carlota. Hi havia anat molta gent a veure aquell museu tan espectacular.
Tothom anava ben vestit, amb americana, amb vestits, amb pantalons i camisa... precisament jo, l’Hèctor, portava una americana groga, era la meva preferida.
Quan tothom va entrar, el primer que vam veure va ser una maqueta gegant, era tota la ciutat. De seguida van començar a sortir uns cambrers molt estranys de darrera la maqueta, et donaven gelat de llimona, fruita, cava...
Quan vam acabar de mirar la maqueta, vam procedir a la primera sala. Les parets estaven pintades de tots els colors i els quadres eren blancs, per això ressaltaven.
A la segona sala, era al revés, totes les parets blanques i els quadres plens de dibuixos d’un sol color. Cada quadre era d’un color diferent, i tots estaven ordenats per colors.
Quan vam passar a la tercera sala, tots els quadres eren gegants, però súper bonics, les parets súper altes... En resum, tot era gegant.
A la quarta i última sala, tot era blanc excepte els marcs de les fotos, que estaven ordenats per colors, groc, taronja, vermell, rosa, lila, blau fosc, blau clar, verd clar, verd fosc, marró, gris, negre...
Jo em vaig posar a mirar el quadre vermell assegut en un sofà blau, mentre m’acabava la copa de cava.
De cop, vaig notar que m’agafava un mal de cap súper fort i vaig començar a sentir una fressa molt rara. Em vaig girar i vaig veure com anaven desapareixent les persones a mesura que els quadres s’anaven emplenant. I a cada quadre hi anava apareixent una de les persones que estaven a la sala. Quan vaig tancar els ulls pel terrible mal de cap, ja no vaig ser a temps de demanar ajuda, el quadre se’m va empassar, jo vaig ser l’últim.
Cada quadre era diferent. A més de la persona engolida també hi havia el que havíem menjat o tocat en aquell moment, però només un encara era mig viu.
Els racons del museu es van quedar en silenci. Ja no hi havia ningú, només una persona....
I ningú n’ha sabut res més d’aquest museu.... només l’Hèctor Segon, o sigui jo...
I si ja heu posat suficient atenció, ja sabreu millor quins han estat aquests conspiradors.
Cora Ventura Gómez, 6è de primària, Escola Montpalau, Argelaguer
De quina proposta d’escriptura surt aquest text?
Aquest treball es va fer a partir d’un collage que cadascun dels alumnes de la classe va fer a casa seva. Abans, havien assistit a un taller d’escriptura sobre com realitzar un collage que pugui inspirar una història.
Un cop fet el collage, van respondre a dues preguntes:
- Què veig?
- Què em transmet?
