Mòdul 7

Entre el plantejament d’impartir tallers d’escriptura creativa al centre penitenciari Puig de les Basses de Figueres i el seu inici, van passar tres anys.

Entre la presentació del projecte i la tramesa de la documentació sol·licitada i la seva aprovació, dos més.

Entre l’accés principal de la presó i l’entrada al Mòdul 7, hi ha quatre controls —entre els quals, el de l’escàner— i es triguen uns deu minuts a arribar-hi.

Quan finalment pensem: “Ara sí, ja està. Ara podrem començar”, encara toca esperar. Però si ja som dins el mòdul, si ja hem superat tots els obstacles... per què no comencem?

Perquè encara hem d’esperar l’educadora.

Ens fan passar a la centraleta dels guàrdies, on el cap s’hi asseu com un xèrif de pel·lícula del Far West: reclinat còmodament en una butaca imponent, les mans creuades damunt d’una panxa generosa i els peus a sobre de la taula plena de papers. Ens mira fixament i, amb un to cínic, deixa anar:—Què, que no havíeu vist mai una presó de prop?

I remata:

—Això no és cine, això és la realitat.

No recordem què li vam respondre.

L’educadora arriba radiant, provinent d’un altre mòdul, amb una carpeta i la llista de presos apuntats a l’activitat. Alleugerides, pensem: “Ara sí, ara podrem començar”.

Ella saluda els guàrdies del despatx central. Xerra, informa, explica, pregunta, riu. I mentrestant, nosaltres continuem esperant. Comencem a entendre que la noció del temps dins la presó no té res a veure amb la del món exterior. Ja ens hi adaptarem.

Sortim i travessem el pati, esquivant una pilota i corredisses. Ens dirigim cap a l’espai polivalent, on ja es forma un grupet d’homes. El funcionari arriba tranquil·lament, amb un impressionant manyoc de claus. Ens obre. Pugem dos pisos, entrem a la sala i... ara sí: comencem el taller.

Ens esperen sis, set o vuit homes, asseguts al voltant de les anomenades “taules de presó” —massa altes i amples per a nosaltres. No saben gaire bé què farem, però estan disposats a seguir el joc. Tenen entre vint i setanta anys i són d’orígens diversos. Canviem el català pel castellà. Cadascú es presenta, i entrem de ple en el debat: per què llegir? Per què escriure?

No hi ha més debat que aquest.

El que proposem és senzill: llegir i escriure a partir de la imaginació, de les emocions, de les paraules que ens neixen al cap. Escriure espontàniament, sense censura.

Comencem parlant dels sentits, del tacte i l’oïda. S’agafen les mans de dos en dos. Com són? Què transmeten? Alguns escriuen, d’altres no. Fan pluges d’impressions. Les lletres apareixen de totes les maneres: caòtiques, regulars, irregulars. Les paraules comencen a omplir els fulls reciclats de la presó. Somriuen, riuen, parlen entre ells. Es toquen, intercanvien mirades. Mirades estranyes, nervioses, plenes d’inquietud i inseguretat. Por. Ulls que van d’un lloc a l’altre sense aturar-se.í

El Mòdul 7 és el mòdul dels “guants blancs”. Ens sorprèn la diversitat de nacionalitats: pocs espanyols. Hi ha homes de Lituània, Rússia, Colòmbia, el Marroc, Itàlia... i d’altres que no recordem. Es coneixen entre ells. Alguns semblen ben cuidats; d’altres, descurats, amb la pell grisa, sense dents, amb tatuatges visibles per tot el cos.

Ara entenem d’on ve aquella mala energia que ens travessa: d’aquest conjunt, d’aquestes mirades sense destí.

Amb un rampell, ens preguntem: “Què haurà fet aquest?” “I aquest altre, amb els cabells negres com un corb?” Però tan ràpid com apareixen, aquestes preguntes se’ns esborren del cap. Aquí no venim a jugar a endevinalles. Venim a escriure.

Llegeixen els seus textos amb la cara mig amagada darrere el paper, plens d’emocions en forma de llista. Escoltem en silenci. Al principi, la veu els tremola; llegeixen insegurs, tímids. Però a mesura que la llista avança, tot agafa sentit: les paraules, la satisfacció, l’humor, la llibertat, l’apoderament.

Entenem què han descobert: la seva veu íntima. Aquella veu que només apareix quan algú s’expressa des del seu ser més profund. Quan això passa, la veu externa s’apaivaga, i el to es torna nítid i creïble.

Espai Cultural Polivalent

Cada dijous comencem de zero. La cohesió del grup és difícil: el nombre de participants varia, i això complica que el taller evolucioni. L’educadora proposa obrir l’activitat a la resta dels interns, tant homes com dones. Acceptem encantades. La setmana següent, ja ho posa en pràctica.

Canviem d’espai. Aquest cop, ens situem gairebé a l’entrada del carrer Major. Un grup de vuit persones —dues d’elles noies— ens espera. Sabem que estem davant de presos i preses de tota mena, però ja no ens impressiona. Ens fa il·lusió.

Reprenem l’explicació: què és l’escriptura creativa, què són els tallers i per què escriure en grup pot ser enriquidor. Tornem a proposar activitats bàsiques i lúdiques per enganxar tothom. Estem animades. Tenim l’esperança que la iniciativa atragui nous participants.

Un home ens diu que ha vingut només per agrair-nos la feina, però que no pot escriure: no s’hi veu bé i no té ulleres. Més tard, l’educadora ens explicarà que molts interns tenen problemes de vista a causa de la manca d’horitzó.

Els textos dels nouvinguts són prometedors. Ens adonem que les noies potser s’hi han apuntat per un altre motiu: trobar-se amb nois. Se’n van abans d’hora.

Comencem a entendre que la participació als tallers no depèn només de la voluntat de cadascú. També depèn —i molt— de la gestió administrativa. Cal estar apuntats a la llista i tenir permís per sortir del mòdul. I això ho decideix la persona responsable del control: ell o ella té l’última paraula.

A poc a poc, el grup es va consolidant. Homes amb inquietuds i ganes d’escriure i compartir. La seva implicació creix, i nosaltres els proposem exercicis més literaris. La seva resposta és entusiasta. Fins i tot, els suggerim d’escriure durant la setmana i llegir-ho a l’inici del taller. Dos ho fan. Un altre ens diu que “ho ha pensat”... però això ja val!

Hem tancat el taller per l’estiu. Reprendrem les sessions al mes d’octubre.

Cristina i Marie-Noëlle