Temps morts, temps vius als tallers d'escriptura

Un taller d’escriptura conté tres temps fonamentals i un quart del qual es parla molt poc però que s’experimenta quasi sempre, en cada sessió. El tracta del interval que hi ha entre els participants que han acabat el seu text i els que encara escriuen. Aquest temps, és un temps mort d’una durada incerta durant el qual, uns esperen, altres redacten. Així de senzill? No.

No, perquè el primer grup no “fa” res més. No, perquè el segon grup escriu intranquil, nerviós sabent que el primer grup està pendent d’ells. D’altra part, la tallerista no sap què fer: donar pressa amb uns dient que es començarà a llegir; tranquil·litzar els altres amb propostes “tapa-forats”. 

Conduir un taller d'escriptura consisteix, entre altres coses, en jugar amb el temps i arbitrar el tempo.

A l'hora de detallar els diferents temps d'un taller d'escriptura, acostumem a dir que, normalment, es desenvolupa en tres fases: presentació del tema de la sessió, escriptura a partir d'una consigna i lectura dels relats de cadascun dels participants. Però es parla ben poc d'un quart temps: el temps d'espera durant el qual la meitat del grup -per simplificar- continua escrivint i l'altra meitat espera silenciosament a què acabin. Com definir aquesta espera?

Es tracta d'un "temps mort" que, segons com es miri, es pot entendre com un "temps viu". Els dos grups de participants citats amunt, es poden veure influenciats per aquesta estona, de manera diferent. Els que han acabat, aprofiten per tornar a llegir el seu escrit i rectificar cosetes. Ho fan una vegada, potser dues, però tres, ja no...Aleshores, què fan? Primer, abandonen el boli o el llapis a la taula com per dir "fins aquí, he arribat" i tot seguit, observen la resta dels participants amb una mirada circumspecta. Entenen que ells, ja formen part del grup que ha d'esperar en silenci aquells que encara estan escrivint.

En què pensen? Ens és impossible respondre, però el que sí sabem, és que aquesta estona que alguns qualifiquen de "morta" pot ser, al contrari molt "viva". Aquesta espera entre dos punts temporals -un, definit i l'altre, indefinit- els pot submergir en un estat de somnolència que els porta a uns pensaments o idees fugaces i fragmentades. La mirada immòbil i absenta. Relaxats, pensen en un primer temps, en aquest escrit que acaben de tancar. Pensen, potser, en aquesta idea inicial que no han sabut traduir en relat. O aquesta idea que fa temps que desitgen plasmar en paraules i que encara han d'escriure. Aquesta estona d'espera, pot ser per d'altres, un temps d'evasió, de somnolència creativa. Estan en un núvol. Tot és lleuger, fàcil, irreal.

La tallerista, que els observa es diu: "si poguessin inventar paraules per descriure el què imaginen quan es troben en aquest estat segon!". Aquest temps és un temps ben viu que es desenvolupa en una imaginació viva, durant un lapse de temps indefinit i subjectiu. Així, quan els participants d'aquest grup tornen a la realitat, tornen al temps definit i -segons com- objectiu.

Durant aquest temps, el grup que continua amb el seu relat, ja no ho fa com quan tothom està escrivint. Estan distrets per la idea que "els estan esperant". Alguns, per voler acabar ràpidament, ja no es concentren i, a vegades, perden el fil de la història. D'altres, ignorant aquesta estona, queden concentrats i escriuen al seu ritme. La tallerista aconsella que vagin acabant, ja que hem de passar a la fase dedicada a la lectura abans de concloure el taller. Aleshores, els pocs que queden, o bé no tenen temps d'arribar al final del seu escrit, o bé, l'acaben a correcuita. Pel que fa a la tallerista, conscient del comportament de cada grup, es pregunta com gestionar aquesta dicotomia. Ella també espera. Mentre tot el grup escriu, se sent bé. Sovint, aprofita per anotar a la seva llibreta idees sobre el desenvolupament del taller, del tema, de la seva continuïtat. Si ho considera necessari, es passeja entre els participants i ajuda a desbloquejar de seguida que nota que algun està parat i una mica desorientat. Torna a seure. Un o una -sempre els mateixos- ja han resolt la consigna, es mostren satisfets d'haver acabat, i d'haver aportat el seu gra de sorra a la literatura universal. En aquest mateix instant, comença aquest "temps mort i viu" alhora i temut per la tallerista.

Com resoldre aquesta dicotomia? 

Segons la tipologia dels participants, podem proposar als que esperen una activitat lúdica i curta. Igualment, podem suggerir una continuïtat de l'activitat principal. Seria interessant, així doncs,  preparar activitats secundaries per pal·liar aquests contratemps. 

Semblen solucions “tapa-forats” i són...   Una altra manera d'evitar aquesta estona d'impàs, seria imposar un temps limitat per la realització de l'activitat proposada. Un mateix temps, tant pels "lents" i com pels "ràpids". Quan optem per aquesta solució, observem un canvi d'actitud interessant dels participants: han de gestionar aquesta durada (segons els grups, pot variar entre 10 mn. i 20 mn.). Retallen el moment que dediquen a la reflexió prèvia a l'escriptura; se submergeixen sense vacil·lar dins el seu món imaginari i ho fan lliurament. Sembla que desaparegui el fre activat per la por. Les idees s'encadenen, d'unes paraules en neixen d'altres.Aquest temps limitat beneficia també als que escriuen ràpidament: té una durada més llarga i així s'han d'esforçar a desenvolupar i aprofundir les seves idees.

Semblen solucions “tapa-forats”, és el que són...  

Per concloure, hem de recalcar que si els tempos en els tallers són essencials pel seu èxit, també és important respectar moments de pauses, de divertiments, d'intercanvis (o debats) amb la totalitat del grup. Aquests moments de relaxació són útils per, després, passar a activitats més complicades.