Escriure l’antiheroi. La pluralitat de camins (II)

Continuem amb algunes reflexions sobre el primer taller-itinerari que vam realitzar a l’institut de Celrà, el novembre i desembre del passat 2022, i que vam recollir en aquest primer article.

Un apunt més: quan els alumnes no escriuen

Quan un alumne no escriu, sovint veu les mosques passar, però segurament això no sigui l’únic que fa.

Quan un alumne no escriu, pot ser que amb una línia en tingui prou. Es distreu i sembla que té la mandra molt ben acomodada en la seva actitud dins l’aula. Un d’ells, que no va aconseguir escriure més d’una línia perquè constantment es distreia, ens va explicar que, dins del lavabo, el seu personatge establia un diàleg amb una de les parets perquè l’ajudés a recordar i a sortir, però la paret només volia perjudicar-lo. Quan els amics ens fallen. Un altre tema en potència que les talleristes no hem posat sobre la taula però els alumnes sí. Quan un mateix no troba la manera de parlar-se.

Quan un alumne no escriu, potser necessita moure’s. N’hi ha un que demana aixecar-se i caminar per l’aula. “Així penso millor”, diu. És arriscat, però les talleristes li donem el nostre primer vot de confiança; disposem d’aquesta carta extra respecte als docents, amb qui es veuen cada dia. Certament, l’alumne es distreu més; observa i recull informació del seu voltant i, quan li demanem que torni a centrar-se, seu i escriu.

Quan un alumne no escriu, possiblement la seva mirada, per costum, travessi la porta (segurament aquest alumne passi més hores als passadissos que a l’aula). Són resolutius: “Que com surt del lavabo, el personatge?” Un parell d’ells, dels que no han tret ni un full, s’alcen. Un surt de l’aula i torna a obrir la porta; l’altre es toca el cap i s’encongeix. Estan representant l’escena. L’escriptura es fa a mesura que ells són el personatge i es lliuren al joc.