Escriure l’antiheroi. La pluralitat de camins (I)
Paraules clau:
Aquest article no pretén marcar camins per construir un personatge antiheroi. Tampoc pretén fixar un mètode per fer escriure.
És un conjunt d’apunts del primer taller-itinerari d’escriptura creativa articulat en tres sessions que Entretemps ha conduït aquest hivern a l’institut de Celrà, amb alumnes de 2n d’ESO. Una crònica per exposar el procés creatiu guiat d’aquests alumnes i els intersticis que sorgeixen fruit de la interacció amb cadascun d’ells.
L’arrencada: quan els verbs estan en present
Un personatge es desperta tancat en un lavabo amb un fort cop al cap i no recorda qui és.
Vet aquí l’enunciat, el tret de sortida que ja ressona en l’interior de cadascun d’aquests adolescents de 2n d’ESO. Però, ai!, les cares de la majoria són el mapa d’un disgust quan s’assabenten que, per reblar la raresa d’aquesta proposta, la consigna afegeix que el personatge no pot obrir la porta del lavabo; repeteixo: no pot obrir-la. El seu desig primer haurà de ser un altre: acostar-se a un record propi per recuperar algun bocí de memòria.
A contracor baixen els caps, i molts ja escriuen… Les línies s’acumulen i el personatge persevera en el seu intent d’esbotzar aquelles quatre parets enrajolades, s’enfonsa en la seva pròpia obstinació, el seu anhel de viure, per sobre de tot, fins i tot per damunt de la pròpia consciència de qui és. Molts dels joves s’hi entreguen i, de tant en tant compten, triomfals, el tresor d’una línia més i planten el paper als nassos de la tallerista amb una contundència aclaparadora.
Impossible conèixer quines sensacions viuen els joves durant l’escriptura. Tot i l’escalfament, que sempre realitzem abans de l’escriptura, el text no sol fer justícia; tenim davant dels ulls un esbós desordenat: acostumen a ser línies repetitives amb salts desencaixats. Sobretot si són alumnes poc lectors, els manquen estratègies narratives per plasmar amb eficàcia les imatges que desfilen pel seu cap.
La part oral completa la part escrita, així com el to de veu vindicatiu que els descobreix lligats a aquelles línies: “He fet que s’escapa per la finestra”, “el meu rebenta la porta i té sang als punys”. L’encanteri de la mentida: la ficció està en present, “s’escapa”, “rebenta”, està passant, i no importa que sortir del lavabo sigui un camí prohibit, la consigna que plantegem també està per matisar-la, per ajustar-la, fins i tot, per vulnerar-la.
Per part de les talleristes, la nostra exigència no decau durant els entrebancs ni triomfs del procés creatiu, ans al contrari: s’acobla a la proposta que ens retornen els joves a nivell grupal i, preferiblement, si la ràtio d’alumnes ho permet, a nivell personal. Què farà el personatge ara, si no té memòria ni pot reconèixer-se? Com se’n sortirà?
“No m’ho crec”, els frenem. Tot sovint, les accions s’encavalquen sense temps ni forma, tot és borrós. Insistim que no traeixin el personatge que estan construint. Sí: el personatge, en aquest tipus de taller-itinerari, és sagrat, no se’n poden separar, no el poden abandonar.
L’antiheroi dels joves: quan la vulnerabilitat aflora
No hem d’oblidar que un personatge dit antiheroi com el jove Holden Caulfield, protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, es defineix, sobretot, a través dels seus propis límits, d’allò que no és, d’allò que no pot fer. En la seva identitat s’hi apleguen pors, dubtes, mancances i fracassos. I no és important, per als joves (i per a qui no!), parlar del fracàs? Un antiheroi, tal i com l’hem entès per a aquest taller-itinerari, tampoc és un personatge que vulgui quedar bé amb la societat: no cal que faci necessàriament el bé i té tendència a desobeir les normes... L’antiheroi és indomable i, per això, també fracassa.
Els personatges antiherois d’aquests joves de tretze anys no aconsegueixen encarar-se al gran monstre que és. La societat, però sí que, en general, comencen a mostrar-se vulnerables. En alguns casos, el patiment aflora amb forma pròpia:
Cuando Paula despertó y vio que estaba encerrada, lloró y lloró mucho rato, después de llorar mucho, se puso de pie y gritó con todas sus fuerzas. Pero nadie respondió.
I també:
Suposo que aquell és el meu gat, em sentia confús, massa coses em venien al cap i se n’anaven com si la meva ment fos aquells globus que et donen a les fires que se t’escapen volant.
En el procés de recordar, alguns indaguen en com s’expressa una passió:
En Houdini tenia tantes preguntes, però poques respostes. Després d'haver fet aquesta profunda reflexió, en Houdini va anar a obrir la porta del lavabo, però un sentiment d'angoixa el va envair i va decidir no sortir del lavabo fins que no descobrís alguns aspectes sobre la seva persona. En Houdini va obrir la finestra del lavabo, i va observar a dos senyors grans jugant als escacs, i de cop es va adonar que ja portava un quart d'hora observant aquella partida. Va ser llavors quan va descobrir que tenia un gran interès en el joc que estaven jugant, tot i que no sabia de quin joc es tractava.
En d’altres, el dubte els aclapara:
M'havia escapat de l’internat però ara volia marxar lluny d'aquí. Vaig sentir el soroll d'un tren. Passava un tren per davant. Havia d'agafar-lo? Així podria marxar lluny; però, i si anava massa lluny? No em podia decidir, el tren va fer l'avís que se n'anava i vaig cridar al revisor.
I si anava massa lluny? Aquest és el principal temor del personatge, “no em podia decidir”. Malgrat l’anhel de llibertat, allunyar-se d’allò familiar, per molt que constrenyi el personatge, també pot ser perjudicial… Una forma molt eficaç de condensar tota la complexitat que envolta qualsevol decisió important.
Vet aquí uns primers apunts.
Hi ha més qüestions que ens abelleix desenvolupar en una propera ocasió, com són, per exemple: què passa amb els alumnes que no escriuen, com es pot conduir un debat final (un cop ja han escrit) i, també, si el taller-itinerari pot tenir alguna repercussió per als docents.
Fins a la propera!
Comments