Glossari

Aquí trobaràs, per ordre alfabètic, els mots i termes clau que fem servir quan parlem dels tallers d'escriptura creativa i un assaig de definició.

ÍNDEX

(Per anar a la definició fes clic a la paraula)

ARRENCADA , ATMOSFERA DEL TALLER, ATZAR, CONSIGNA, ESCALFAMENT, ESCRIPTURA I ESTIL, ESTRATÈGIES NARRATIVES, GLOSSOLÀLIA, GRADUS, OULIPO, PROCÈS CREATIU, TRAÏCIÓ LITERÀRIA, RITME

Arrencada

Possiblement, la fase més temuda de l’escriptura, el pitjor llop dels amants de les lletres (o dels escolars i estudiants que odien les “redaccions”: per on començar?). Sí, qualsevol activitat artística (i l’escriptura creativa n’és una més!) necessita una posada a punt de la màquina sensible que som, una direcció i un primer pas. És aquest primer pas, la primera paraula, la primera esquitxada. Diu Italo Calvino que “hasta ese instante previo al momento en que empezamos a escribir, tenemos a nuestra disposición el mundo. El mundo dado en bloque, sin un antes ni un después (...) Para el narrador, el principio supone desprenderse de la multiplicidad de las historias posibles para aislar y hacer narrable aquella historia que ha decidido contar. (...) El principio es también la entrada en un mundo completamente distinto: un mundo verbal”.

Als tallers d’escriptura procurem que l’arrencada −empesa per l’escalfament previ− vingui moguda pel plaer d’escriure i que, poc a poc, aquesta primera paraula es converteixi en una necessitat, la necessitat de plasmar el món (o un trosset) que bull dins cadascú.

Atmosfera del taller

Si formem part d’un taller d’escriptura, si ens inspirem i escrivim a gust quan estem envoltats i abrigallats pel grup és que, a part de les persones (participants i tallerista) i de la consigna, hi ha alguna cosa més. Un element invisible, impalpable i silenciós encara que molt present.

Es tracta de l’atmosfera.

Què és l’atmosfera?

És aquesta sensació de benestar i de confort que aporta el conjunt de les energies unides per un mateix objectiu: escriure. Ens dona ales per trobar-nos amb la nostra inspiració i per crear una literatura singular.

Quins elements componen l’atmosfera?

CONFIANÇA, SILENCI, INSPIRACIÓ, CREATIVITAT, ESCOLTA, COMPARTICIÓ, RESPECTE, ALEGRIA, ENERGIA

Atzar

1- Quan l’atzar entra en joc amb els daus

Els daus són un dels materials que el tallerista ha de tenir a la seva maleta de mag! Els usem per omplir un temps buit durant el taller o al començament, esperant l’arribada de tots els participants.

Per exemple: es llança un dau i el número que surt és el nombre de paraules que ha de tenir la frase que escriuran. Tirem un altre cop, aquesta vegada són els dos daus per a la segona frase, la qual ha de continuar la idea de la primera. I així, successivament, fins obtenir, com a màxim, 5 o 6 frases. Quan arribem a la cinquena frase, anunciem que és la penúltima i per tant han de començar a tancar el text.

Aquest joc, que sembla anodí, requereix reflexió per part dels participants, ja siguin joves o adults.

2- Quan l’atzar entra en joc amb les cartes

En aquest cas, unes poques paraules i imatges s’immisceixen en la ment atemorida del participant, que no sap què escriurà avui, i il·luminen un fons. Ja té un paisatge. De sobte, tot i que imposat, aquest es converteix en el millor horitzó que pot albirar, ja que ara disposa d’un element concret que l’ajuda a aferrar-se, a no marejar-se amb la mala mar que sempre fa al full en blanc.

Les cartes també poden interrompre el curs d’una escriptura i actuar com a intruses que recorden a l’escriptor que si s’acomoda amb allò que escriu segurament perdrà la partida.

Consigna

Enunciat del joc literari que es proposa fer. Sempre provocadora, la consigna serveix en poques paraules un repte, imposant uns límits o constriccions. Alguns d’aquests jocs els van cultivar escriptors surrealistes del període d’entreguerres i es van consolidar, ampliar i diversificar amb el grup experimental OuLiPo, que neix als anys seixanta i que continua vigent, jugant i inventant. Un dels exponents de l’OuLiPo, Georges Perec, afirmava que “sense límits no hi ha llibertat”.

Eficàcia

Quan diem que un text és eficaç fem referència tant a la tria adequada dels constituents literaris per reflectir la història com a la manera de tractar-los perquè tot el que es digui sigui útil o contribueixi a crear l’efecte que desitja l’escriptor/a. Aquesta característica s’aplica i es reconeix en tots tipus de textos: relats curts o llargs, novel·la curta o llarga.

Escalfament

L’escriptura requereix activar un conjunt de músculs, posant en relació el cos amb la ment (i dins la ment, comunicant els hemisferis). “Mitja hora d’escriptura descuidada, després del te”, es recepta Virginia Woolf en el seu dietari, “relaxa els lligaments (...) He notat una certa millora en la facilitat amb els meus escrits professionals”.

Els escalfaments més habituals en els tallers d’escriptura −amb independència del tipus de públic− poden ser: a) llegir un fragment d’un text literari o reflexió d’algun autor/a i contagiar-nos del moviment que ha creat amb el fons i la forma del seu text; b) llistar; c) jocs de ràpida i fàcil resolució.

Escriptura i estil

“Entre la llengua (que pertany a tots els membres d’una mateixa comunitat) i l’estil (pròpia d’un individu) queda lloc per a una altra realitat formal: l’escriptura” (Roland Barthes a Le Degré zéro de l’écriture).

Així, l’escriptura designa la intencionalitat de l’acte d’escriure. Aquesta noció pot relacionar-se amb el comportament grupal: parlarem d'escriptura clàssica o moderna o renaixentista o de l’escriptura de la postguerra.

Avui dia, el sentit de la paraula escriptura ha canviat. Ara, l’escriptura designa la pràctica de la llengua pròpia d'un escriptor/a, la manera particular que té de treballar la llengua.

Aquest canvi de significat, aquest moviment que fa, es dirigeix més aviat cap al sentit que li atribueix Barthes; és a dir, l’estil.

Aleshores… si l’escriptura es mou, què passa amb l’estil?

Què és l’estil, avui dia?

Esclar, hem de diferenciar els dos termes!

L’estil està associat a una pràctica essencialment ornamental, mentre que l’escriptura, en el seu sentit actual, fa referència a un acte de vegades extrem, en què l'escriptor/a manté una relació apassionada amb la seva llengua materna.

Estratègies narratives

Les decisions que pren l’escriptor/a perquè la seva obra literària arribi al lector/a. Idealment, aquestes estratègies s’han d’adequar a la història i al missatge que vehicula. En definitiva, configuren l’art de narrar. Poden ser la veu narrativa, el temps i l’espai, l’ús dels diàlegs i de la descripció. Aquestes estratègies afecten les diferents unitats del text −capítol, paràgraf, frase,...− fins arribar a la paraula, al so.

Amb l’oralitat i amb la lectura, els espectadors i els lectors, delectats, adquireixen inconscientment bona part d’aquestes estratègies. És un camí que es dreça sol. Un camí que posa les persones al centre, que els aporta seguretat, i, conseqüentment, més llibertat a l’hora d’escriure.

Per tot això, als tallers d’escriptura enfortim aquesta relació de la lectura amb l’escriptura, donant espai a la lectura de textos de tota mena que arriben des de fora del taller i, alhora, a les produccions de cada participant, en què l’oralitat és la mestra de cerimònies.

Glossolàlia

Del grec glóssa, la llengua, el llenguatge, i lalia, xerrameca. Paraula introduïda en el vocabulari psiquiàtric a principis del segle XX i que designa la creació voluntària i continuada per part d'un malalt mental d'una nova llengua.

Gradus

Gradus és l’abreviació de Gradus ad Parnassum, que significa “escala per arribar al saló de les Muses”.

OuLiPo

Grup d’escriptors de diferents nacionalitats que es reuneixen amb l’objectiu de jugar amb la llengua i fer-ne literatura. Conformen, des de l’any 1960, un Obrador (Ou) de Literatura (Li) Potencial (Po) en llengua francesa. El grup segueix vigent. Són de gran inspiració la seva manera d’entendre la literatura (indestriable del joc) i molts dels jocs d’escriptura que s’han inventat. Trenquen també amb el mite que un escriptor/a es forma només si treballa en solitari: aquests escriptors professionals transpiren l’escriptura reunits a casa d’un i a casa d’un altre!

Procés creatiu

Una producció literària des del seu punt de partida fins al seu punt final. És a dir, des de la concepció de la idea (Murakami parla d’epifania) passant per l'elecció d'elements i tècniques d'escriptura fins a la resolució del relat, del poema o d’una novel·la.

Traïció literària

Tècnicament, quan trenquem el pacte de versemblança amb el lector/a, la mentida que formula tota història coixeja, queda despullada, ja no té força per seduir-nos, i el lector/a ja no hi confia, plega, se’n va. Traïció és una paraula que colpeix, per això ens agrada emprar-la; no tant per aportar dramatisme a l’acte d’escriure (i als entrebancs que irremeiablement apareixen), sinó per reivindicar constantment que el lector/a és a l’altra banda, rebent, esperant, i que la seva presència, la seva companyia, pot ser un bon estímul per exigir una qualitat en la llengua i en les estratègies narratives del nostre text.

Ritme

Plantejat d’una manera senzilla, el ritme de l’escriptura és el resultat d’una repartició regular dels accents, de les pauses i de les síl·labes que només la lectura en veu alta pot plasmar eficaçment.

Ara bé, si anem més enllà d’aquesta definició lingüística, direm que el ritme té aquesta virtut de fer cantar i respirar la llengua. En aquest aspecte, ens apropem a la musicalitat de l’escriptura.

Cada text, cada poesia, cada frase o cada vers, curt o llarg, conté la seva pròpia música. El ritme és, doncs, un element més de la literatura, un element que s’elabora alhora que s’escriu.

El ritme surt del nostre coneixement intuïtiu (el nostre inconscient?): de la música de la nostra llengua materna. Tant la prosa literària com la poesia tenen un fort vincle amb la llengua oral.