Me'n Recordo

Testimonis del taller

Recordo el dia que amb tota una colla del club de lectura ens vam venir a presentar el taller al cívic, vam preguntar a la Carme com aniria i ens hi vam apuntar una bona colla sense saber molt bé on ens ficàvem.

Recordo com va arribar a les meves mans la proposta del taller d'escriptura, i qui me la va fer arribar.

Recordo l’olor a llibres vells quan vaig obrir la porta el primer dia de classe. El tacte del full en blanc sota la meva mà esquerra, mentre pressionava impacient el bolígraf esperant instruccions.

Recuerdo el primer dia de taller en Papyrus, una tarea y el vacío de la hoja en blanco.

Recordo el primer dia. Tímid i juganer. Solitud i grup. Desconegut i pròxim. La proposta tranquil·la, oberta, propera convida a agafar el llapis que dibuixa traços desiguals a la llibreta nova. Obre el calaix de les paraules.

Recordo manifestar el motiu per inscriure’m al taller: “No tinc imaginació malgrat que m’agrada escriure”. Ara, després d’un temps, puc afirmar que tinc imaginació.

Recordo el primer dia de taller i com de cop, davant del paper blanc, uns personatges i unes escenes van començar a brollar sense aturador, i com jo mateixa vaig quedar impressionada.

Recordo el primer dia. No sabia ni com posar-me a escriure i no podia evitar sentir la fressa dels llapissos o bolígrafs dels meus companys afanyant-se a ajuntar lletres, paraules... Tot començant a donar vida a aquelles pàgines que deixaven de ser simple paper. El bloqueig va durar uns minuts fins que vaig entendre que havia de començar, llençar-me al buit i deixar-me fluir.

Allà vaig començar a gaudir.

Recordo el nerviosisme, el bloqueig, la curiositat, la incertesa, el somriure misteriós de la Carme, les ganes de…

El tic tac del rellotge.

Recordo l’esquema de l’escriptura creativa escrit a la pissarra del primer dia. La mirada de l’escriptor-censor, el corrector, el crític i el creatiu. Aquest és el que no trobava entre les meves paraules. Però va ser escriure sense aixecar el llapis, traçar mots i frases sense parar ni rellegir... I va néixer un text. La part censora i crítica van aparèixer a casa, en passar el text a l’ordinador per fer-ne còpies. Només vaig corregir. Era el primer dia. I en porto uns quants.

Recuerdo un lugar que, aún siendo de fuera, podía sentirme como en casa.

Recordo les lectures compartides i proposades o recomanades. Llegir i escoltar cada interpretació. Un plaer d’un aprenentatge proper. M’amarava de paraules, d’idees, d’expressions... Algunes me les feia meves, les copiava o les integrava, altres retornaven al cap de molts dies i algunes no les vaig emmagatzemar. En vaig gaudir, això sí, i en vaig fer un fons de lectura personal.

Recordo els moments en què la Carme ens encisa amb les seves paraules i comença a despertar dins nostre la intriga i el desig, una emoció continguda just abans de mostrar-nos allò que porta amagat des de fa estona en una bossa, en una caixa o en un paquetet i que, mig dibuixant un somriure entremaliat, desxifra el secret de la sessió.

Recordo una capsa que tenia tires de cartolina de colors amb paraules, i les paraules corrien al meu davant i s' enganxaven, fent frases que explicaven coses noves!

Recordo la veu de la Carme quan planteja una proposta després d’una lectura o un joc. Es va difuminant, obre la finestra de l’aula i mostra paisatges, sensacions, accions... mots que es lliguen en un petit text. Falten dos minuts! Retorn i tancament.

Recordo com reia per dins en imaginar una escena i com se m'escapava el riure i baixava fins la mà que començava a escriure.

Recuerdo cómo en algún momento levantaba la vista para pensar sobre el reto que se nos había propuesto. Gozaba entonces observando la concentración, minuciosidad, elegancia y ensimismamiento en la escritura de los otros integrantes del grupo enfrascados en su tarea, mientras ya me deleitaba imaginando escucharles recitar las deliciosas historias que acababan de crear.

Recuerdo ver las ideas salir de sus escondites y ponerse a jugar.

Recordo les claus, la finestra, les 365 voltes a la capsa, en Bric i el seu adagio andante, el cadàver exquisit i el telèfon vermell sonant al final del passadís. Destinació: Zamora.

Recordo reprimir les ànsies d’escriure, més d’una vegada, per no allargar els relats.

Recordo els textos que he escrit com si fossin somnis, o com si els hagués escrit una altra persona. L'escriptura teletransporta!

Recordo el dia que la Carme ens va tancar en un soterrani, amb els ulls tapats. Les paraules brollaven des de l’esglai. Van sortir fins i tot les sensacions més amagades. Narració íntima. Text d’intriga. Conte de bruixes. Poesia!

Recordo comentar que la poesia era un gènere literari que se’m resistia. En el taller he pogut escriure poemes.

Recordo l'Algernon, l'Eloi, la Marta, l'habitació blanca o la maleta vermella i tants altres personatges, objectes i llocs que sempre més m'acompanyaran.

Recordo el dia que ens va fer estar a la panxa de l'Ateneu a les fosques. Encara recordo el clic-clic de la nevera, el xerric de les rodes dels cotxes i les veus de la gent parlant en la llunyania.

Recuerdo un paseo por el mercado de antigüedades de Celrà, que cada sábado del mes expone objetos con un pasado lejano y que permitía a nuestro grupo dejar volar la imaginación de nuestras mentes febriles. Nos reunimos justo antes de Navidad, época de compras de regalos nuevos. Regalos que con el tiempo se convertirán en objetos viejos, desechados por muchos, pero que a nosotros siempre nos explicarán historias.

Recordo baixar a l’Ateneu i uns ulls tancats: humitat, silenci, emocions diverses que després vam transformar en paraules.

Recuerdo hilar palabras y entretejer historias en el momento presente: con un gorro del mercado de antiguedades, a través de los titulares de un periódico o con retales de un sueño propio. Todo vale cuando se trata de crear.

Recuerdo redescubrir el potencial de la palabra.

Recordo gaudir moltíssim imitant els clàssics en un relat propi.

Recuerdo crear personajes que se sienten en la piel y el alma como mi Simón.

Recordo, i m'encanten, els moments en què posem en comú les històries creades en uns minuts. Diversitat de tons, de músiques, de ritmes... Nous mons inesperats. Relats que a vegades ens transporten a una part molt íntima i solitària, d'altres ens sorprenen i ens desperten els somriures o de vegades ens fan esclatar de riure, un riure sorollós i enganxós, que s'encomana i que ens uneix, que ens sana.

Recuerdo escuchar con disfrute el relato de los compañeros y compañeras y quedar "corbadada".

Recordo la sensació de llegir en veu alta, de sentir-me jo mateixa i de posar veu al que minuts abans només era dins el meu cap i, en acabat, veure en els ulls de la resta del grup una emoció.

Recordo el plaer d’escoltar els relats dels companys i companyes. Un punt de partida, molts camins.

El poder de crear historias es tan grande que acabas el taller y siguen viviendo en ti.

Recuerdo noches compartidas con amigas, mis historias y la calidez del fuego de la chimenea. Y que te digan, quiero más.

Recordo com desconnectava, com de lliure em sentia l'hora i mitja que durava el taller, i com, de tornada a casa amb cotxe, totes aquelles històries anaven creixent i agafant més vida.

Recordo passejar a la nit, entaforada al meu abric, a la recerca de siluetes, personatges que protagonitzarien la propera història que encara no sabia ben bé com seria.