Un poble de Paper

CARME GUBAU

Fotografia: Marie Noëlle Marange

Un poble de paper

Els carrers de paper d’estrassa, marrons i rugosos, les façanes totes blanques, amb taques negres, com de diari arrugat. Els serveis públics, fora de la ciutat, per no malmetre les construccions. Els teulats de paper de vidre de color negre a tall de pissarra protectora i damunt de tot, un gran tendal en forma de coberta per la pluja.

Quan els veïns es varen adonar de la meva capacitat per levitar, varen dirigir-se a l’Alcalde i ben aviat em varen citar a l’Ajuntament perquè els expliqués com ho feia per enlairar-me del terra i desplaçar-me de manera tan parsimoniosa, uniforme i rítmica com una ràfega de vent suau.

En un poble on els carrers, les places, les avingudes, tot era de paper, a on havien hagut de prohibir l’ús de talons prims a les senyores i soles massa agressives als homes perquè el terra no es malmetés amb facilitat i un percentatge molt alt del pressupost municipal s’havia de destinar al manteniment, la levitació seria la solució al problema.

Va ser llavors quan vaig recordar el primer dia que tenia consciència d’haver levitat: m’havien explicat un conte que tenia lloc en un poble que era tot de xocolata i com que a mi m’agradava tant, per no malmetre-la vaig desitjar amb tot el poder de la meva ment no haver-lo de trepitjar i va ser així com vaig aconseguir alçar-me suaument del terra i moure’m del lloc.

També se’m va acudir que si tots els veïns es posaven a llegir aconseguiríem estimar els llibres com el bé més preuat del món i potser, només pot ser, per no fer malbé el paper els seria concedit aquest do que jo ja havia obtingut.

Efectivament, així es va fer, es varen crear diversos clubs de lectura de temàtiques diferents, es va fomentar el préstec i venda de llibres, totes les associacions crearen l’apartat de la lectura, en tots els aniversaris i festes tothom rebia un llibre com a regal i al cap de poc temps tothom s’havia tornat addicte a la lectura, i en conseqüència, tots els habitants varen obtenir el do de poder levitar, això si, únicament mentre es movien pel poble.

Ara mateix podem dir que a la majoria de veïns no els cal caminar a l’hora de moure’s pels nostres carrers i la passió pels llibres va en augment, jo soc la bibliotecària i vaig carregada de feina, però la faig amb il·lusió i no em plantejo canviar de lloc de treball, no fos cas que s’interpretés com una baixa en l’estima del llibres i perdés el do de la levitació, amb lo divertit, original i còmode que és moure’s, desplaçar-se, traslladar-se sense haver de fer passos.

De quina proposta d’escriptura surt aquest text?

Tal i com va fer la Mercè Rodoreda al seu llibre Viatges i flors, us convidem a endinsar-vos en un poble de paper. Aquest serà l’únic escenari del vostre text. Endavant!