TORNA LA JAMPO!

–Som aquí– comença una de les presentadores –per presentar la Jampo.

Al casal d’Argelaguer, la nit del deu de maig del dos mil vint-i-quatre, la primavera s’estrena amb mànigues de camisa i sopars al pati, xivarri de retrobades, d’abraçades, xerrameca de les primeres festes i olor de companyia.

–Jam... jam...– respon l’altra presentadora– al meu país, jam és melmelada.

A l’escenari, una botiga de llums vintage ha fet de la sala de ioga i partides de botifarra, un bressol acollidor per a la poesia.

–Jam, però – continua la speaker holandesa– també és música, és improvisació, és art, és...

–I po, és poesia!– conclou l’altra triomfant!

La sala és plena de bidons baixos amb una llum d’espelma que regala poemes poc llegits. Al voltant, un públic que ha demostrat amb escreix tenir el coneixement i sobretot la sensibilitat per encarar una nit memorable. Després de tants anys. Dotze edicions més tard...

Torna la Jampo!

Hi ha dits que tremolen, veus que reclamen ajuda del micròfon, parelles improvisades, acordions i guitarres que acompanyen poemes i cançons, paraules que s’estrenen i d’altres que –com el vi– envelleixen amb estil, veus descarades i veus esporuguides, veus que destapen somriures i veus que remouen cors encongits, veus que es despullen sense rubor i veus de mirada fugissera.

Torna la Jampo!

N’hi ha que no han sopat. Fa calor. Els que busquen el moment idoni per anar al lavabo, per no trencar la màgia del moment, s’encaren amb un públic que vol aplaudir-los. Sí, endavant, puja a l’escenari! Més, en volem més!

Els voluntaris improvisats pugen decidits –alguns més que d’altres– a recitar, a cantar, a explicar l’anècdota. Un cop a dalt, la llum tènue els transforma i tots, d’un en un i sense excepció, ofereixen al públic devot el seu millor regal, aquell sigil·losament assajat a la cuina de casa  o el que s’aventuren a descobrir conjuntament en aquesta essència irreflexiva d’una Jam.

–Comptem una hora, hora i mitja, a tot estirar– pronostiquen dies abans antics organitzadors d’altres anys, incondicionals, motivats i membres de l’associació Entretemps que se sumen a la preparació de la nit de la poesia. Han fet curt. El temps  passa a ritme de tramuntanada, amb el caliu del Garbí i una companyia que els embolcalla durant dues hores. Un duet de veus còmplices deixa el públic al punt just per marxar amb els somriures disposats. Potser l’any que ve em decideixo. L’any que ve m’atreveixo a escriure’n una. L’any que ve l’acompanyo amb música. El públic se supera any rere any. El micròfon és per ell. Aquest és el vertader secret.

Ha tornat la Jampo!