Quan els joves i els docents tenen paraula (III)
El segon i el tercer lloc dels docents
Ja tornem a ser aquí. Encara hi sou? Si acabeu d’aterrar en aquest article, llegiu-nos abans la piimera part i la segona part d’on cau tot plegat. Aquest article tanca l’experiència d’Itinerari-formació a l’institut de Celrà, i ho fem seguint, de nou, els passos dels docents.
El segon lloc dels docents: noves mirades
Apuntàvem en el primer article que, abans de qualsevol proposta d’escriptura creativa portada a l’aula, hi ha un primer lloc ineludible per a qualsevol docent: el lloc d’escriure un mateix, d’enjogassar-se i perdre’s en el misteri d’algunes consignes.
Un cop plens de l’experiència, docents i talleristes podem entrar a l’aula i llançar una proposta d’escriptura creativa, estirar-ne el fil i desplegar un Itinerari. Podrem transmetre als joves tot el que els cal per a un bon salt.
Però no n’hi ha prou amb fer un salt. Cal poder nedar en les aigües desconegudes de qualsevol creació i, preferiblement, si l’aventura es desenvolupa a l’aula, no fer-ho sol. Per això hi són els docents, aquest és el segon lloc que poden habitar: el lloc on són adults aliats dels joves, oberts i inevitablement exposats durant tot el procés creatiu.
Ho condensava brillantment Gianni Rodari, amb aquestes paraules: “El mestre es transforma en un promotor de creativitat. Ja no és aquell que transmet un coneixement bonic i acabat, una cullerada cada dia; un domador de foques. És un adult que està amb els nens per trobar també en ell mateix l’hàbit de la creació, de la imaginació, de la tasca constructiva”.
Aquí, la clau que obre portes és si tant joves com adults poden alliberar-se temporalment dels rols acadèmics que congelen el vincle alumne-docent. Partim d’aquí i recuperem aquesta frase d’un jove que parlava de què li fa por de l’escriptura: “L’ortografia. Perquè de vegades comences a escriure i, sense voler, comences a fer faltes”. És el “sense voler” per justificar-se davant del docent, no fos cas... Però per poder nedar a gust en un procés creatiu, no hauríem de justificar-nos de res.
Els joves han de poder veure els docents com a persones que es permeten el joc i la vacil·lació, no com a màquines correctores.
El tercer lloc dels docents: emparaular abans d’avaluar. Impressions de l’Itinerari.
Com avaluar aquestes quatre setmanes d’Itinerari, d’hores descarrilades del currículum, ha estat una preocupació que ha acompanyant molts dels docents participants. Alguns d’ells han passat tot l’Itinerari barrinant un bon grapat de formes d’avaluar allò, un bon grapat de formes de justificar-ho.
En l’espai formatiu hem pogut recollir algunes idees concretes i debatre-les. Però les propostes eren precipitades, forçades per la urgència de pal·liar aquest malestar amb una proposta llarga que, de moment, no té cap nota. Si bé hem comentat una possible rúbrica d’avaluació de l’Itinerari, la nostra proposta ha estat dedicar temps a mirar què ha passat durant l’Itinerari, a recollir totes les observacions i impressions dels docents. Alguns han pogut expressar les seves inseguretats i alguns malestars relatius, sobretot, a la manca de correcció dels textos. D’altres, les seves sorpreses més grates:
”He descobert sensibilitats a través de la creació. És com si els veiés ballar o pintar... Totalment fora del context al qual estic acostumada. Hi ha alumnes que a l’aula passen molt desapercebuts i aquí han destacat de maneres diferents: sensibilitat, iniciativa, expressió en català, interès, etc.”, apuntava una professora.
I també:
“Quan em vam parlar de fer aquest taller, no ho tenia gens clar. No perquè no valgués la pena, sinó per la meva manera de ser: no em considero una persona creativa ni, sent professora de llengua, se'm dona bé l'escriptura. Jo soc més d'oral, de parlar. Per tant, les meves expectatives eren baixes. Però he descobert una manera d’estimular l’escriptura molt enriquidora i infinita.”
Han estat nombrosos a destacar la dificultat de les consignes d’escriptura, i en parlaven satisfets. En efecte, per a nosaltres, la dificultat ha estat una condició sine qua non en qualsevol proposta de l’Itinerari. Qualsevol consigna porta, de per si, una dificultat amb ella i aquesta en fa, precisament, una part del seu atractiu, d’aquelles ganes de fer un bon salt. “Fem-los-ho proper, fàcil, directe, que no es perdin”, recollíem abans de començar l’Itinerari. Aquesta premissa és una llosa per als joves: si els ho posem fàcil, no els donem l’oportunitat de construir res.
Què em pot fer escriure? Demanàvem als joves al Carnet d’escriptura:
“Els profes.”
“Els profes o els pares.”
“L’amor.”
“Un text de por.”
I algú responia, també:
“La satisfacció d’haver escrit una obra (bona o dolenta).”
Rodari també mencionava la qüestió de la dificultat:
“Si jo els proposo un problema fantàstic, les seves solucions són sempre més avançades que les meves. Ho he après al llarg de trenta anys. Són sempre més valentes, van sempre una passa més endavant.”
Amb ell, posem punt i final a aquests tres articles. No ignorem el debat de l’avaluació. Simplement, se’ns acaba el full, i aquest tema mereix tenir paper per a més endavant. Buscarem ocasions per parlar-ne més a fons.
Paraules clau (del Glossari)
留言